cultura lliure cultura lliure
Inici  | Llibres |  Música   |   Sobre Culturalliure.cat    

Inici » Llibres » Al principi hi hagué la línia d’ordres » L'esvaïment de la metàfora


10  L'esvaïment de la metàfora



Vaig començar a fer servir el Word de Microsoft tan aviat com va aparèixer la primera versió, cap al 1985. Després d'alguns entrebancs inicials, em va semblar una eina millor que el MacWrite, el seu únic rival en aquella època. Vaig escriure molt en les primeres versions del Word i ho desava tot en disquets, i vaig passar el contingut de tots els disquets al meu primer disc dur, que vaig adquirir cap al 1987. A mesura que van anar sortint noves versions del Word el vaig anar actualitzant fidelment, pensant que, com a escriptor, tenia sentit que invertís alguns diners en eines.

 

En algun moment a mitjan dels anys vuitanta vaig intentar obrir un dels meus documents antics escrits amb el Word d'entorn de l'any 1985 amb la versió del Word vigent en aquell moment: la 6.0. No me'n vaig sortir. El Word 6.0 no reconeixia un document creat per una versió anterior d'ell mateix. Si l'obria com a fitxer de text, podia recuperar les seqüències de lletres que formaven el text del document. Les meves paraules eren allà. Però el format havia passat per la trituradora: les paraules que havia escrit es veien interrompudes per tirallongues de quadradets buits i altres galimaties.

 

Molt bé: en el context empresarial (el principal mercat del Word) aquest tipus de cosa no és més que una petita molèstia: un dels maldecaps rutinaris que implica l'ús d'ordinadors. No costa gaire comprar petits programes convertidors de fitxers que solucionaran aquest problema. Però si ets un escriptor, que com a ofici té les paraules, amb una identitat professional representada per un corpus de documents escrits, aquesta mena de coses són extremadament pertorbadores. Hi ha poquíssimes premisses en la meva línia de treball, però una d'elles és que, un cop has escrit una paraula, escrita queda, i no es pot esborrar. Quan la tinta taca el paper, el cisell talla la pedra o l'estil marca l'argila, alguna cosa irrevocable ha tingut lloc (el meu cunyat es un teòleg que llegeix tauletes cuneïformes de 3.250 anys d'antiguitat: pot reconèixer l'escriptura de determinats escribes i identificar-los pel nom). Però els processadors de textos (especialment els que utilitzen formats de fitxer especials i complexos) tenen l'esfereïdora capacitat de desfer l'escriptura. Un petit canvi en el format dels fitxers o uns quants bits capgirats, i la producció literària de mesos o anys pot deixar d'existir.

 

Es tractava d'un problema tècnic de l'aplicació (Word 6.0 per a Macintosh), no del sistema operatiu (MacOS 7 punt no sé què), de manera que la meva ràbia s'adreçà inicialment als responsables del Word. Però, d'altra banda, hauria pogut triar l'opció “desa com a text” del Word i desar tots els meus documents com a simples telegrames, i aleshores no hauria tingut aquest problema. En lloc d'això em vaig deixar seduir per aquelles enlluernadores opcions de format que ni tan sols existien abans de l'arribada de les interfícies gràfiques d'usuari que les van fer possibles. M'havia acostumat a fer-les servir perquè els meus documents quedessin macos (potser més macos que no pas mereixien: tots els documents antics d'aquells disquets van acabar revelant-se com a més o menys dolents). Ara estava pagant el preu de la meva autocomplaença. La tecnologia havia avançat i trobat altres maneres de fer que els meus documents fossin encara més macos, amb la conseqüència que tots els documents antics i lletjos havien deixat d'existir.

 

Si em permeteu la petita disgressió mental fantasiosa, era com si hagués anat a un centre de vacances, en algun hotel exquisidament dissenyat i artísticament decorat, posant-me en mans d'antics mestres de la Interfície Sensorial, i hagués escrit a l'habitació una història amb bolígraf sobre una llibreta de ratlles i, tornant de sopar, m'hagués trobat que la senyora de fer feines s'havia endut la meva obra i en lloc seu havia deixat una ploma i una mà de fins pergamins, amb l'explicació que l'habitació quedava molt més fina d'aquesta manera i que tot plegat formava part d'una actualització rutinària. I que als fins pergamins, amb una cal·ligrafia impecable, hi hagués escrites llargues seqüències de paraules escollides a l'atzar provinents del diccionari. Horrorós, de ben segur, però a més en realitat no em seria possible presentar cap queixa a la direcció del centre perquè, pel fet d'haver triat aquest centre de vacances, havia donat el vistiplau a accions com aquesta. Havia renunciat a la meva condició de morlock i m'havia convertit en un eloi.



Taula de continguts
blocs | capítols  | completa ]



PortadaPORTADA
1. Introducció1. INTRODUCCIó
2. Cotxes mgb, tancs i batmòbils2. COTXES MGB, TANCS I BA...
3. El llançador de bits3. EL LLANçADOR DE BITS
4. Interfícies gràfiquesd'usuari4. INTERFíCIES GRàFIQUESD...
5. Lluita de classes a l'escriptori5. LLUITA DE CLASSES A L'...
6. Pot de melmelada o fossa de quitrà, el quepreferiu6. POT DE MELMELADA O FOS...
7. La tecnosfera7. LA TECNOSFERA
8. La cultura d'interfície8. LA CULTURA D'INTERFíCI...
9. <i>Morlocks</i> i elois al teclat9. MORLOCKS I ELOI...
10. L'esvaïment de la metàfora 10. L'ESVAïMENT DE L...
11. Linux11. LINUX
12. La hole hawg dels sistemes operatius12. LA HOLE HAWG DELS SIS...
13. La tradició oral13. LA TRADICIó ORAL
14. Xoc de sistema operatiu14. XOC DE SISTEMA OPERAT...
15. Fal·libilitat, expiació, redempció, confiança i altres conceptes tècnics arcans15. FAL·LIBILITAT, EXPIAC...
16. Memento mori16. MEMENTO MORI
17. La fatiga del setciències17. LA FATIGA DEL SETCIèN...
18. Être18. ÊTRE
19. Quota mental19. QUOTA MENTAL
20. El dit petit dret de déu20. EL DIT PETIT DRET DE ...



logo_cc.png

logo_secretaria2.png

Valid XHTML 1.0 Transitional