Inici » Llibres » L'expansió de les llicències de codi obert » La propietat intel·lectual i els seus malcontentaments » Protecció tècnica

Tant en el cas del copyright com en el de les patents, els problemes derivats de la seva aplicació pràctica han donat lloc a l'establiment de mercats per als diversos sistemes d'autoprotecció tècnica. A pesar de les esperances posades i de les recents iniciatives, les mesures adoptades en referència a la protecció contra el plagi encara no han estat capaces d'oferir solucions a l'aplicació legal pràctica de les lleis referents a la propietat intel·lectual.

Es van desenvolupar diferents mètodes tècnics per imposar restriccions sobre l'ús del programari just després que es comencessin a formar els primers mercats empresarials de productes de programari. [1] Més tard, amb el desenvolupament dels mercats massius de programari als anys 80, els productors de programari van començar a utilitzar de manera extensiva els diversos mecanismes de protecció contra còpia per tal d'evitar les còpies il·legals. [2] Moltes de les primeres tècniques per a la protecció contra còpia es basaven en trucs realitzats amb el maquinari. Per exemple, el popular programa de full de càlcul Lotus 1-2-3 feia servir el següent sistema:

" Per poder utlitzar-lo, el programa requeria que l'usuari executés l'arxiu 123.EXE on s'hi incloïa la informació de l'usuari. No obstant, aquest mètode d'inicialització només es podia dur a terme en el disc de sistema original. Resulta que el disc de sistema conté una pista formatada a tal efecte que ha de ser present a fi de poder dur a terme la inicialització (aquesta pista és esborrada pel programa d'instal·lació un cop s'ha inicialitzat el disc, el que fa el que el procés sigui irreversible." [3]

Els sistemes de protecció contra còpia no van solventar, no obstant, el problema del pirateig de copyright. En canvi, els compradors de programari es van molestar perquè els sistemes de protecció contra còpia posaven en perill la funcionalitat del programa. [4] Per exemple, quan es va estendre l'ús del disc dur i els sistemes de protecció contra còpia impedien la instal·lació de programari en el disc dur, les proteccions contra còpia també impedien les còpies de seguretat.

"D'aquesta manera va nèixer el programari d'eliminació de sistemes de protecció contra còpia que tenia com a objectiu original permetre als propietaris de programari legal fer còpies de seguretat legals dels seus programes. En una època on qualsevol processador de textos, full de càlcul, o qualsevol altre programa informàtic costava 495$ o més, comprar una altra còpia quan algun dels discs originals es feia malbé era massa costós i molts refusaven pagar a les empreses de programari imports de fins a 25$ PER CADA DISC de recanvi. Preferien comprar un producte menys costós." [5]

Al final, cap de les iniciatives impulsades en relació a la protecció contra còpia, ja fossin aplicades al maquinari o al programari, no va tenir prou èxit com per convertir-se en l'estàndard. El paper dels sistemes de protecció contra còpia va ésser revalorat per aquesta raó i moltes de les grans empreses de programari van decidir no fer-ne servir cap. [6] Com que els mercats de sistemes de protecció contra còpia havien desaparegut molt abans dels anys noranta, la indústria del programari va haver de començar a tolerar un cert nivell de còpia il·legal.

Un cop més, la legislació es quedava enrere dels desenvolupaments esdevinguts en els mercats. Un cas del 1988 va establir que els sistemes de protecció contra còpia no gaudien de cap protecció legal als Estats Units. [7] No obstant, ja al 1991 la directiva europea sobre productes informàtics va adoptar un nou criteri legal que establia que és il·legal eludir les proteccions de còpies tècniques. [8] Els Estats Units van seguir l'any 1998 amb la implementació del Digital Millennium Copyright Act. [9]

Aquesta darrera llei en especial estava vinculada a l'arribada d'una certa dèria en la indústria dels mitjans de comunicació per la protecció contra còpia. [10] Amb la nova designació de "gestió de drets digitals", es van introduir els sistemes de protecció contra còpia en els diferents formats, des dels discos de CD i DVD fins a vídeos i jocs distribuïts digitalment. En alguns casos, aquests sistemes de protecció contra còpia també han estat fracassos, com en el cas dels sistemes de protecció contra còpia dels anys vuitanta. Un bon exemple és el sistema de protecció contra còpia utilitzat en els CD a principis dels 2000 que a la pràctica qualsevol usuari podia eludir. Atès que aquests sistemes de protecció només van contribuir a dificultar l'audició dels CD per part dels compradors de música, les empreses discogràfiques van haver de deixar d'utilitzar-los. Les proteccions contra còpia de DVD han tingut una vida més llarga tot i que aquests formats ja comencen a tenir maneres d'eludir proteccions amb programes fàcilment aconseguibles.

Una qüestió bàsica i compartida per tots els sistemes de protecció contra còpia és saber de qui és el comportament que aquests sistemes poden controlar. Sembla ser que diferents grups d'usuaris tenen capacitats i interessos diferents a l'hora d'eludir sistemes. [11] Els sistemes basats en programari potser funcionen contra els usuaris normals, podríem dir. Però els usuaris amb drets d'administrador, aquells que són capaços de configurar els seus ordinadors i aparells de reproducció digital més enllà dels manuals, sempre podran trobar cracks a Internet. La legislació que prohibeix l'ús i distribució d'aquests tipus de programes cracks no ha tingut un efecte significant en la seva disponibilitat. Finalment, aquelles invencions que funcionen en un entorn de maquinari, poden fer que el sistema deixi for a de joc els usuaris amb poders d'administrador. [12] Però fins ara sempre hi ha hagut crackers professionalsque, de fet, han competit entre ells per tal de provar qui és el primer en eludir els darrers sistemes de protecció contra còpia ja sigui en entorn de maquinari o programari. [13]

Taula 6. Capacitats dels usuaris i sistemes tècnics de protecció contra còpia

A pesar d'aquest malaurada història, encara n'hi ha que pensen que els sistemes de protecció contra còpia tornaran i s'imposaran algun dia. Un dels arguments està basat en la idea de la informàtica fiable (trusted computing), que planteja que en el futur tots els ordinadors personals disposaran d'un sistema de seguretat basat en l'entorn maquinari que permetrà, entre altres funcions, la protecció contra còpia. Aquest és l'argument que proposen els membres del Trusted Computing Group (que inclou IBM, HP, Microsoft, SUN, Sony, Intel and AMD), i al que s'han oposat amb molta força aquells activistes d'Internet que fan campanya en favor dels drets de l'usuari i de la privadesa personal. [14] Un altre argument diu que, en el futur, les creixents prestacions ofertes pels aparells portàtils i consoles de joc amb programari integrat, rebaixaran de manera substancial la participació de mercat dels PC d'ús general.

Una preocupació dels desenvolupadors de codi obert és el fet que si qualsevol de les propostes d'informàtica fiable es convertís en l'estàndard, significaria que els usuaris ja no podrien tenir accés il·limitat al seu propi sistema. Seria possible construir sistemes de protecció contra còpia que fossin efectius tant entre els grups d'usuaris normals com amb els que tenen poders administratius. Aquest tipus de sistema de confiança podria, a més, requerir a la pràctica que el programari en qüestió hagués de ser validat per tercers, els quals podrien no preferir el codi obert. [15]

.^1. No obstant, IBM, per exemple, mai no va fer servir cap sistema de protecció tècnica. Vegeu la secció 2.2.1

.^2. Tyler (1986), p. 34, descriu la visió prevalent a principis dels vuitanta com una en la que "virtualment totes les empreses grans del sector fan servir algun tipus de sistema de protecció contra còpia, i alguns experts afirmen que les empreses que no protegeixen el seu programari s'exposen a la pirateria". El mateix autor esmenta que, curiosament a diferència de molts altres, els representants d'Apple varen comentar que no podien posar a la venda un sistema informàtic que tingui "una aparença dura o amenaçadora".

.^3. Tomboy (1998) ofereix una recopilació dels diversos mecanismes de protecció contra còpia (i els respectius cracks senzills) emprats durant els anys vuitanta amb el programa Lotus 1-2-3.

.^4. Com a exemple descriptiu, l'any 1986 els lectors de la revista BYTE van nomenar com a empresa de l'any totes aquelles empreses que havien deixat d'utilitzar els sistemes de protecció contra còpia. Vegeu Pornelle (1987).

.^5. Vegeu Rose (2004), per a una introducció al programari d'eliminació de proteccions contra còpia.

.^6. Pornell (1988) afirmava que "dóna la casualitat que l'any 1987 va ser l'any en què el mercat de sistemes de protecció contra còpia va tocar fons. Tot i que alguns fabricants no varen adonar-se d'aquest fet, per a la majoria d'ells la protecció contra còpia de programes d'ús empresarial és un fet del passat, i fins i tot els fabricants de jocs estan seguint altres mètodes."

.^7. Vegeu Vault Corp. Contra Quaid Software Ltd. (1988), on el demandat va crear un programa per eludir la protecció contra còpia anomenada RAMKEY. El jurat va establir que "(1) Quaid no havia infringit el dret exclusiu de reproducció de Vault ... (2) La publicitat i venda de RAMKEY per part de Quaid no constitueix un delicte; (3) RAMKEY no és un producte derivat ... i (4) la clàusula dins l'acord de llicència que prohibeix la descompilació o desmuntatge del seu programa no pot ser aplicada legalment."

.^8. Cal tenir en compte que en aquesta prohibició de la Software Directive (Directriu de programari) hi havia moltes excepcions. Si l"elusió podia tenir cap justificació legal, com en el cas de les còpies de seguretat, l'ús per a recerca, o el desenvolupament de programari interoperatiu, es permetia, òbviament, l"elusió.

.^9. A Europa, la protecció extensiva dels sistemes de protecció contra còpia per a productes que no fossin de programari va arribar amb la Copyright Directive del 2001.

.^10. La diferència entre la legislació antifrau en material de programari i la de la indústria dels mitjans de comunicació indica també el poder relatiu de negociació de cada una d'elles. Mentre la indústria de programari mai no ha tingut una posició unànime en matèria de protecció contra còpia, la indústria dels mitjans de comunicació ha estat tradicionalment cohesionada, i molt exitosa en el seu objectiu de treballar per prohibir qualsevol tipus de frau.

.^11. El que segueix és una ampliació de la taxonomia realitzada per Scheier (2001) en aquest sentit.

.^12. Tot i que, per exemple, molts usuaris de consoles de joc amb poders administratius han estat capaços d'instal·lar circuits de maquinari addicionals en els seus sistemes per eludir proteccions.

.^13. Rehn (2001) presenta una anàlisi econòmica detallada sobre la professió de cracker. L'"escena" consisteix en diversos grups que competeixen entre ells per tal de provar quin d'ells és el primer en modificar els sistemes de protecció contra còpia basats en programari i publicar-ne la recepta.

.^14. Vegeu e.g. Anderson (2003) per a un resum crític, i els arguments en contra, de les iniciatives sobre informàtica fiable.

.^15. Vegeu l'article de Stallman (2002) "Pots confiar en el teu odinador?" on l'autor demostra que seria més apropiat parlar d'informàtica traïdora per descriure les iniciatives de la informàtica fiable.